La dificultat i el perill de la ruta que vau triar per pujar al segon pic més alt del món va implicar que durant 18 anys ningú s’atrevís a assumir-ne el risc. Què us va portar a vosaltres a assumir-lo? La ‘Magic Line’ representa l’alpinisme més genuí, de dificultat continuada i maratoniana. Vam fer un equip molt complert i tots cinc ens vam animar a viure un repte que s’havia oblidat en el món de l’alpinisme. Aquest s’ha banalitazat molt en els darrers anys, ja que avui en dia qualsevol pot fer cims gràcies al desenvolupament de la tècnica. Nosaltres buscàvem l’autenticitat de l’alpinisme.

Tot i així, aquesta autenticitat, comportava un risc extrem. La gent considerava que no ho aconseguiríem. I és veritat. Les probabilitats eren molt poques. Cal tenir en compte que vam estar un total de 63 dies des que vam arribar al camp base, i en aquestes cotes cada minut que passa et vas desgastant. El repte és gairebé impossible perquè, a banda de tractar-se del cim més tècnic que existeix, a les hores de la veritat és la muntanya qui et dóna permís per pujar-la. Al K2 és difícil tenir més de tres dies seguits de bon temps. El 16 d’agost del 2004 vam aprofitar un d’aquests parèntesis per assolir el cim.

Quina creus que és la clau per aconseguir una fita d’aquesta magnitut? La clau rau sempre en les persones, i allò que mou les persones a decidir-se a treballar junts com una força que és molt superior a la suma de cada individu.

Alpinisme. Competició o humanisme? Cent per cent humanisme. Fer competició a la muntanya està molt bé, però als 8.000 metres no li veig el sentit. Allà dalt acostumàvem a dir que allò que realment importa és el camí, i no només el cim.

Quina va ser el moment més emotiu de l’expedició? L’emoció més dura va ser quan em vaig adonar que havia perdut un company. Et queda gravat i no hi pots fer res. La més positiva va ser escalar amb uns companys i tenir una sintonia total amb la gent amb qui estàs. També va ser especialment emotiu saber que en Jordi arribava al cim i que tenia la capacitat de baixar-lo, ja que el cim no el fas quan arribes a dalt de tot, sinó quan arribes al camp base. Només cal mirar les estadístiques. El 80 per cent dels accidents són durant el descens.

Explica’m com va ser la fase final de l’ascens. L’últim atac el van fer en Manel de la Matta, l’Òscar Cadiach i el Jordi Corominas. El Jordi Tossas va marxar abans, mentre que jo vaig pujar per la ruta dels Abruzos per muntar el camp tres, que està situat a 7.500 metres i és ideal per fer nit després del cim. Quan van arribar als 8.300, l’Òscar i en Manel van desestimar la possibilitat de fer cim i van tornar cap enrere, però en Jordi es trobava bé, de manera que va continuar. Perquè et facis una idea de la dificultat que comporta el darrer tram, en Jordi va tardar 22 hores en completar un desnivell de 311 metres, mentre que a una cota baixa recorreries aquesta distància en 40 o 50 minuts. A més, els va fer sol. Mentre estàs en grup, comptes amb la subjecció del traçat o dels teus propis companys, però el tram final el va haver de completar sense cap mena de subjecció.

I els moments posteriors al cim? Després que en Jordi ens comuniqués que havia fet el cim per ràdio, vaig baixar per intentar rescatar en Manel, fins que l’Òscar va confirmar la seva mort i ja no vaig poder fer res més.

L’esperit de ‘Piedras antárticas’ i de Neruda... Sí... Aquest poema li va passar la seva companya per mail. El Manel la portava a sobre quan va morir a 6.900 metres d’alçada, al camí del coll de Negrotto. Actualment reposa juntament amb ell al Memorial Gilkey del K2, el lloc d’homenatge als alpinistes que hi han perdut la vida. Tornaries a fer el K2? Sí, però si fos en les mateixes condicions amb què el vaig fer el primer cop, i amb la mateixa gent. Tornaria a fer-lo amb el Manel.